El pròxim 22 d’agost es compliran deu anys de la celebració del primer Gran Premi d’Europa de Fórmula 1 a València, una cita esportiva que, en plena follia del Partit Popular, va simbolitzar les pitjors pràctiques de gestió: diners públics destinats al benefici privat; coaccions polítiques; ordenació urbanística posada al servei d’un esdeveniment puntual. L’aspiració de convertir València en un nou Mònaco fou foc d’encenalls. Una dècada després, EL TEMPS revisa el llegat d’una competició esportiva que va marcar l’inici de la decadència de Francisco Camps.
Per Violeta Tena
Publicat el 13 d'agost de 2018
Aquesta setmana es compleix una dècada des que València va acollir el primer Gran Premi d’Europa de Formula 1. Després d’aquella primera edició en van venir quatre més d’un esdeveniment esportiu que, segons les proclames de la Generalitat Valenciana, no havia de costar ni un euro a les arques públiques valencianes i, a més, promocionaria la imatge de la ciutat arreu del món. València, amb el seu traçat de Fórmula 1 urbà a la vora del mar, aspirava a convertir-se en un nou Mònaco. Si la Copa de l’Amèrica i la visita del Papa havien “situat València en el mapa”, el gran premi d’automobilisme aspirava a col·locar-lo en l’olimp de les ciutats europees.
D’aquells somnis de grandesa a l’actual bany de realitat. El llegat que ha deixat l’alta velocitat resulta força onerós: carrers en estat d’abandonament; un traçat que encara condiciona la mobilitat dins del port; un procés judicial obert per malversació, prevaricació i falsedat, i la constatació que aquella intervenció urbanística va servir per finançar il·legalment el Partit Popular.
La factura d’aquell caprici de Francisco Camps que no havia costar cap euro als valencians suma a hores d’ara prop de 300 milions d’euros. Avui, alguns dels trams que es van habilitar per a un esdeveniment tan fastuós evidencien la magnitud de la destrossa: trams fantasma tancats al trànsit i on s’amunteguen tanques metàl·liques semioxidades; trams de calçada dins del port amb doble senyalització que dificulten el trànsit als nouvinguts. etc. “Ha sigut una de les inversions més ruïnoses que s’han fet en aquesta ciutat”, assegura Julio Moltó, president de l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret. El seu barri, que teòricament havia de revitalitzar-se amb aquell esdeveniment, no va percebre cap benefici d’aquella operació urbanística i esportiva. Més aviat tot el contrari: la intervenció que es va fer per tal de connectar l’avinguda de França amb la Marina ha incrementat els problemes d’inundació. La promesa de revitalitzar el barri amb un parc fluvial i una zona urbanitzada amb edificis de 50 pisos, tot plegat dissenyat pel famós arquitecte Jean Nouvel, se’n va anar en orris. “Tot es dissenyà d’esquena al barri i sense qüestionar-se si les inversions eren les més adients per a la ciutadania”, es lamenta Moltó.
Retrocedim, però, en el temps. Era l’any 2007. Aquell estiu València havia acollit la celebració de la 32 edició de la Copa Amèrica de vela. Un any abans, la capital del País Valencià havia rebut la visita del papa Benet XVI, amb motiu de la Trobada Mundial de les Famílies. València (o més ben dit, els gestors polítics) s’havien entestat a “situar València en el mapa”. Veníem de la borratxera del totxo i els discursos públics eren farcits de referències al “nou segle d’or de la Comunitat Valenciana”. La Ciutat de les Arts i de les Ciències simbolitzava, des del punt de vista arquitectònic, aquella etapa fastuosa. Si la dècada dels 90 havia estat de Barcelona (Jocs Olímpics) i Sevilla (Exposició Universal), València demanava pas per obrir el nou mil·lenni.
Va ser aleshores quan el qui era president de la Generalitat, Francisco Camps, s’entestà a anar un pas més enllà. Havia conegut Bernie Ecclestone, el patró de la Formula 1 un any abans, al circuit Ricardo Tormo de Xest, on alguns equips d’automobilisme preparaven les curses. La idea de celebrar una campionat al País Valencià començà a voltar pel seu cap. Al capdavall, podia utilitzar-se el circuit situat a la Foia de Bunyol. A Ecclestone, però, aquell traçat no li feia el pes. Resultava massa estret i tècnic per als monoplaces. La idea d’habilitar un circuit urbà començà a rondar-li pel cap. Tant l’Ajuntament de València com la Generalitat reberen la iniciativa amb els braços oberts. El mirall de Mònaco els enlluernà. El Grau, a tocar del port de València, seria la ubicació triada. Les reticències de l’Autoritat Portuària de València al traçat per dins de les seues instal·lacions no van ser ateses. El circuit s’havia de fer tant sí com no. La repercussió mediàtica del circ de l’alta velocitat bé valien totes aquelles molèsties. Tant era la proximitat geogràfica del Campionat d’Espanya, que se celebrava a Catalunya. València, com Abu Dhabi, Sotxi, Xangai i Bahrain, volia incorporar-se al circ d’Ecclestone.
El Mònaco que no ho fou
El 14 de març del 2007 el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana va publicar l’ordre per la qual la Conselleria d’Infraestructures quedava encarregada de realizar les obres d’adequació del circuit. El posterior desenvolupament urbanístic de la zona, segons Francisco Camps, permetria recuperar la inversió. La festa, assegurava, seria a cost zero. Uns mesos després, quan faltaven només 17 dies per a les eleccions autonòmiques, Ecclestone va recordar que el seu compromís amb València només es confirmaria si Francisco Camps guanyava les eleccions. El 27 de maig, el Partit Popular va revalidar la majoria absoluta, en obtenir el 53,2% dels vots. L’octubre del 2017 van començar les obres per habilitar el circuit. El 22 d’agost de 2008, ara fa tot just 10 anys, València va acollir el primer Gran Premi d’Europa de Fórmula 1. Només quatre mesos després Camps fou imputat pel cas dels vestits.
Comentarios
Publicar un comentario